A veces en las tardes una cara
nos mira desde el fondo de un espejo;
el arte debe ser como ese espejo
que nos revela nuestra propia cara.
Jorge Luis Borges, arte poética
Les caixes d’Antolina Vilaseca i d’Hilda Zagaglia tenen un cert parentiu amb el barroc, un art que abunda en l’entorn de cada una d’elles. Però del mot barroc se n’agafen aquí només aquells aspectes que poden trobar-se en las caixes d’ambdues artistes. Per exemple:
- Una certa estètica teatral, de posada en escena, amb un sentit de profunditat que supera la superfície plana.
- Un cert gust per l’abundància d’elements, però sense fastuositat.
- Una voluntat de transcendir la dimensió purament formal para abastar conceptes com:
- Les relacions humanes
- Els desitjos (expressats, reprimits, ocults, explícits…)
- Les pors
- El pas del temps; interrogants, enigmes, transformacions…
- La vida i la mort; els seus efectes i el seu sentit
- Referències a la religió; anhels de transcendència
- La memòria
- Les passions
El Llenguatge de les Caixes centra la mirada en l’obra artística com a mitjà d’expressió personal deixant a part la funció informativa, historicista o d’activisme social que sovint cultiva la pràctica artística i agafa com a eix central les caixes que en diferents moments han utilitzat les dues artistes com a suport de les seves obres.
Situades a banda i banda de l’Atlàntic, sense conèixer-se, les dues han desenvolupat amb el temps una obra artística que presenta sorprenents similituds, especialment l’ús de caixes que es converteixen a les seves mans un microcosmos personals ple de suggeriments. La trobada d’ambdues a la Biennal de Florència de 2001 fou un descobriment mutu: de la seva obra i d’altres paral·lelismes ordits pels subtils fils d’allò desconegut i que a falta d’altra explicació anomenem casualitat.
D’on ve la força creadora?
Jung opina que tots els artistes tenen una espècie de daimon que en cert moment els posseeix i domina i al qual s’enfronten, bé intentant contenir-lo dins unes formes predeterminades, esquemes, estructures o models, per tal de no desbordar-se, bé lliurant-s’hi per conèixer-lo i definir-lo. Fer una cosa o l’altra depèn de les característiques temperamentals —tipològiques i de funcions cognitives— de la persona creadora en aquest moment de la seva vida.
D’on prové la força, l’arravatament, el daimon hipnotitzador?, a qui serveix? o qui estructura i dirigeix l’obra? Respecte de la font de la qual brolla aquesta força, no és el jo, perquè el jo normalment pertany a la consciència i encara que sigui el subjecte conscient el que viu l’experiència estètica creativa i/o contemplativa de l’obra, l’energia propulsora del símbol sorgeix d’un pla inconscient que Jung anomena el si-mateix. El si-mateix és el centre inconscient de la psique que unifica i estructura tots els nostres processos conscients i inconscients i produeix en determinats moments de la vida de l’artista aquesta necessitat, que trasllada, gràcies a la seva funció simbòlica, a l’exterior. Així emergeix, doncs, l’obra com un símbol rescatat de la més recòndita foscor de l’inconscient a la llum de la consciència. El si-mateix, que bé podria traduir-se per allò que els antics entenien com a esperit o part espiritual de l’ànima, té alguna cosa a expressar i, llavors, l’artista crea: pinta, esculpeix, compon, escriu, dansa, planifica la construcció de catedrals… Però, com funciona el si-mateix, aquest centre inconscient de la vida psíquica? Amb gran modèstia, hem d’afirmar que només podem intuir-lo per les seves manifestacions i la manifestació artística és, juntament amb la religiosa, la seva presentació més excelsa. Sabem que la seva energia és afectivoemocional i que, precisament pel fet de ser completament inconscient, els paràmetres del temps i l’espai i les categories lingüístiques no serveixen per entendre’l, en conseqüència, la seva expressió és merament simbòlica.
Extret de l’article De l’art com a alliberació a l’art com a curació i salvació de l’ànima, publicat a la revista filosòfica TAULA Quaderns de pensament núm. 38, Universitat Illes Balears, Palma de Mallorca 2004
Maria M. Domínguez, psicòloga