La caixa, també obra d’art

Tots els objectes que serveixen per guardar coses al seu interior participen de la mateixa condició de “contenidor”. Aptes per a diversos continguts, les caixes esdevenen símbols de l’inconscient, de totalitat i de principi espiritual, i per extensió, de l’element femení, matern.

L’ús de caixes, baguls o altres estris similars han nodrit nombroses histories i mites, essent una de les més conegudes la que en la mitologia grega va protagonitzar Pandora.

La història de Pandora i la seva famosa caixa s’emmarca dins del mite de Prometeu, que va robar el foc als déus per lliurar-lo als homes. Zeus, enfadat amb Prometeu, ordena a Hefest, déu del foc, crear una figura de fang, una donzella preciosa a qui els déus donaren les millors aptituds per a enamorar qualsevol home. Així doncs, van crear una jove que acabaria portant totes les desgracies al món dels mortals. Abans de baixar a la terra, Zeus li va entregar una caixa indicant-li que no devia obrir-la mai per conèixer el seu contingut ja que, en el món dels humans, seria feliç i tindria tot allò que un mortal pot desitjar.

Epimeteu, germà de Prometeu, es va enamorar d’ella sense tenir en compte les advertències del seu germà envers als regals de Zeus i s’hi va casar.

Una nit, Pandora, moguda per la tafaneria, no va poder resistir la curiositat i va decidir obrir la capsa. El seu contingut amagava totes les capacitats desconegudes, (inconscients) dels humans amb les seves possibilitats inesperades, desmesurades, destructores, que s’espargiren per tota la terra. Només l’esperança restà en el seu fons.

Les caixes d’Antolina Vilaseca i de Hilda Zagaglia amaguen i mostren a la vegada tot un mon intensament humà, amb records del passat, inquietuds del present i potser l’observador d’esperit obert pugui trobar-hi també, com en aquella mítica de Pandora, l’esperança en el futur.

Aquest fons inconscient

La psicologia profunda descriu l’existència d’un inconscient col·lectiu (segons expressió encunyada per CG Jung), amb patrons o arquetips compartits per tota la humanitat, un fons en què tot hi és, des del més excels fins al més terrible, raó per la qual l’espècie humana l’ha poblat de déus i dimonis, un fons ─inaccessible a l’intel·lecte i a la voluntat─ que emergeix lliurement en els somnis però que pot fer-ho també en determinades circumstàncies a través d’algunes persones que per raons diverses capten, més enllà de la seva voluntat, a vegades en forma de veritable possessió, aquests afloraments: místics, músics, poetes, artistes en general, orats, etc. La seva aparició es tradueix en la creació d’imatges simbòliques (sovint emparentades amb les dels somnis), siguin objectes, paraules, sons, accions, etc., imatges simbòliques que seran sempre de difícil traducció. El fet que s’anomeni revelació, inspiració o qualsevol altre nom no en modifica l’origen; es tracta sempre del mateix: l’emanació incontrolable d’aquesta font inesgotable que és l’inconscient.

Aquest fons inconscient, aquesta ment col·lectiva i participada, pot generar situacions o coincidències per a les quals no tenim explicació i que definim com a casualitats?

«No existeix la casualitat; allò que se’ns presenta com a atzar sorgeix de les fonts més profundes.»
Friedrich Schiller, poeta, historiador i filòsof (1759-1805).

El Llenguatge de les Caixes centra la mirada en l’obra artística com a mitjà d’expressió personal deixant a part la funció informativa, historicista o d’activisme social freqüents en la pràctica artística i agafa com a eix central les caixes que en diferents moments han utilitzat les dues artistes com a suport de les seves obres.

Càrrega i significació simbòlica (extracte)

Les caixes d’Antolina Vilaseca i Hilda Zagaglia no poden ─o no seria suficient─ ser objecte d’una atenció amb criteris només estilístics (figuració, abstracció, tècniques, etc.) o formalistes (equilibris, composicions, etc.), ja que una lectura exclusivament des d’aquestes òptiques amagaria el fons que les sustenta darrere l’enigmàtica presència de formes i objectes que poden semblar inconnexos i desconcertants a la primera mirada.

Tampoc no no són un exercici d’habilitats manuals, encara que no les desestimin, ni una reducció a formalismes o esteticismes falaguers destinats a remetre l’observador a la confortabilitat d’allò conegut. Aquest, l’observador, privat de referències prèvies fiables i amb dificultats per transitar camins poc coneguts, sense agafadors sòlids que li donin seguretat, es veu abocat a les “fondàries del sentir humà” i a la incertesa del seu contingut.

Una lectura simbòlica d’aquestes obres no només és útil, sinó que esdevé imprescindible no tant per fer-ne una traducció descriptiva com per establir una relació entre elles i l’observador, per afavorir que aquest aventuri algunes respostes al diàleg que li proposa l’obra, més que l’artista. Hi ha en aquestes caixes, elements recurrents d’una càrrega simbòlica indiscutible i que una anàlisi detallada ens podria suggerir un llarg enfilall de possibilitats:

Moltes de les obres artístiques són incursions a aquest àmbit, elements que volen ser vistos com signes o xifres que parlen un altre codi: són símbols i d’aquí deriva la seva capacitat per generar ressonàncies difícils d’expressar amb altres llenguatges.

Es digui inspiració, participació mística, inconscient col·lectiu o qualsevol altra expressió, en realitat es fa sempre referència a aquest territori desconegut i de difícil definició, però sobre el qual hi ha pràcticament unanimitat entre pensadors de diferents disciplines (psicologia, religió, filosofia, etc.) pel que fa a la seva existència. També ho fa la ciència, encara que sovint pensem que s’hi contraposa.

(El catàleg de l’exposició desenvolupa aquest tema amb més amplitud).

A propòsit del barroc i les caixes

Del mot barroc se n’agafen aquí només aquells aspectes que poden trobar-se en las caixes d’ambdues artistes. Per exemple:

Una certa estètica teatral, de posada en escena, amb un sentit de profunditat que supera la superfície plana.
Un cert gust per l’abundància d’elements, però sense fastuositat.
Una voluntat de transcendir la dimensió purament formal para abastar conceptes com:
- Les relacions humanes.
- Els desitjos (expressats, reprimits, ocults, explícits…)
- Les pors
- El pas del temps; interrogants, enigmes, transformacions…
- La vida i la mort; els seus efectes i el seu sentit.
- El anhels de transcendència.
- La memòria.
- Les passions.

Les capses i els reliquiaris (extracte)

En aquests objectes, en aquestes petites o grans instal·lacions que són les capses i els reliquiaris, hi ha el que s’ha escrit d’Antolina Vilaseca. L’artista viu i al seu entorn troba un seguit de materials que potser no tenen la significació objectiva que altres diuen que tenen i en canvi hi sap descobrir una significació clara i precisa per a la seva sensibilitat i el seu món emocional. L’ordre que s’estableix a la caixa, al reliquiari, és el que decideix el creador. És obvi que tot ordre genera un sentit, aquell i no un altre; per això les obres similars d’uns artistes són diferents quant a intenció i, no cal dir, pel que fa al significat.

Arnau Puig, filòsof i crític d’art

El Llenguatge de l’inconscient (extracte)

Mirant i submergint-se en els quadres, les màgiques caixes d’Hilda, els seus encantadors arbres de la vida, els seus cicles vitals, les seves fustes pintades, graffiti, gravats, nosaltres podem desemmascarar les diverses formes d’idolatria contemporània, gairebé cecs, anant a les palpentes en la foscor a la recerca de la veritat profana. De vegades és com si un vel s’esquincés i ens trobéssim davant de l’inconscient, aquesta part de nosaltres que s’ha exclòs de l’organització conscient del jo i que conté el millor, i alhora el pitjor, de nosaltres, la part més baixa i la més noble. D’aquesta manera es descobreixen en nosaltres desitjos, pors, frustracions, intuïcions, sorpreses i abandonaments que havien quedat exclosos de la nostra consciència.

Renato Miracco, curador i crític d’art.