La caixa, també obra d’art

Tots els objectes que serveixen per guardar coses al seu interior participen de la mateixa condició de “contenidor”. Aptes per a diversos continguts, les caixes esdevenen símbols de l’inconscient, de totalitat i de principi espiritual, i per extensió, de l’element femení, matern.

L’ús de caixes, baguls o altres estris similars han nodrit nombroses histories i mites, essent una de les més conegudes la que en la mitologia grega va protagonitzar Pandora.

La història de Pandora i la seva famosa caixa s’emmarca dins del mite de Prometeu, que va robar el foc als déus per lliurar-lo als homes. Zeus, enfadat amb Prometeu, ordena a Hefest, déu del foc, crear una figura de fang, una donzella preciosa a qui els déus donaren les millors aptituds per a enamorar qualsevol home. Així doncs, van crear una jove que acabaria portant totes les desgracies al món dels mortals. Abans de baixar a la terra, Zeus li va entregar una caixa indicant-li que no devia obrir-la mai per conèixer el seu contingut ja que, en el món dels humans, seria feliç i tindria tot allò que un mortal pot desitjar.

Epimeteu, germà de Prometeu, es va enamorar d’ella sense tenir en compte les advertències del seu germà envers als regals de Zeus i s’hi va casar.

Una nit, Pandora, moguda per la tafaneria, no va poder resistir la curiositat i va decidir obrir la capsa. El seu con­tin­gut amagava totes les capacitats desconegudes, (inconscients) dels humans amb les seves possibilitats inesperades, desmesurades, destructores, que s’espargiren per tota la terra. Només l’esperança restà en el seu fons.

Les caixes d’Antolina Vilaseca i de Hilda Zagaglia amaguen i mostren a la vegada tot un mon intensament humà, amb records del passat, inquietuds del present i potser l’observador d’esperit obert pugui trobar-hi també, com en aquella mítica de Pandora, l’esperança en el futur.

Càrrega i significació simbòlica (extracte)

Les caixes d’Antolina Vilaseca i Hilda Zagaglia no poden ─o no seria suficient─ ser objecte d’una atenció amb criteris només estilístics (figuració, abstracció, tècniques, etc.) o formalistes (equilibris, composicions, etc.), ja que una lectura exclusivament des d’aquestes òptiques amagaria el fons que les sustenta darrere l’enigmàtica presència de formes i objectes que poden semblar inconnexos i desconcertants a la primera mirada.

Tampoc no no són un exercici d’habilitats manuals, encara que no les desestimin, ni una reducció a formalismes o esteticismes falaguers destinats a remetre l’observador a la confortabilitat d’allò conegut. Aquest, l’observador, privat de referències prèvies fiables i amb dificultats per transitar camins poc coneguts, sense agafadors sòlids que li donin seguretat, es veu abocat a les “fondàries del sentir humà” i a la incertesa del seu contingut.

Una lectura simbòlica d’aquestes obres no només és útil, sinó que esdevé imprescindible no tant per fer-ne una traducció descriptiva com per establir una relació entre elles i l’observador, per afavorir que aquest aventuri algunes respostes al diàleg que li proposa l’obra, més que l’artista. Hi ha en aquestes caixes, elements recurrents d’una càrrega simbòlica indiscutible i que una anàlisi detallada ens podria suggerir un llarg enfilall de possibilitats:

Moltes de les obres artístiques són incursions a aquest àmbit, elements que volen ser vistos com signes o xifres que parlen un altre codi: són símbols i d’aquí deriva la seva capacitat per generar ressonàncies difícils d’expressar amb altres llenguatges.

Es digui inspiració, participació mística, inconscient col·lectiu o qualsevol altra expressió, en realitat es fa sempre referència a aquest territori desconegut i de difícil definició, però sobre el qual hi ha pràcticament unanimitat entre pensadors de diferents disciplines (psicologia, religió, filosofia, etc.) pel que fa a la seva existència. També ho fa la ciència, encara que sovint pensem que s’hi contraposa.

(El catàleg de l’exposició desenvolupa aquest tema amb més amplitud).

Les capses i els reliquiaris (extracte)

En aquests objectes, en aquestes petites o grans instal·lacions que són les capses i els reliquiaris, hi ha el que s’ha escrit d’Antolina Vilaseca. L’artista viu i al seu entorn troba un seguit de materials que potser no tenen la significació objectiva que altres diuen que tenen i en canvi hi sap descobrir una significació clara i precisa per a la seva sensibilitat i el seu món emocional. L’ordre que s’estableix a la caixa, al reliquiari, és el que decideix el creador. És obvi que tot ordre genera un sentit, aquell i no un altre; per això les obres similars d’uns artistes són diferents quant a intenció i, no cal dir, pel que fa al significat.

Arnau Puig, filòsof i crític d’art

This site is registered on wpml.org as a development site.