L’art com a curació de l’ànima (Extracte)
Pot la psicologia explicar l’obra d’art i fer-la comprensible? I si pot, com? Reduint-la a les vivències personals, il·lusions, repressions o frustracions de l’artista? I en cas que això fos afirmatiu, són els quadres de Toulouse Lautrec només el reflex d’un acomplexat bevedor d’absenta que s’envoltava de prostitutes o Cims borrascosos redueix el seu significat a la pobra vida sexual de les germanes Brönte? O tal vegada s’aclareix millor el missatge artístic cercant les patologies que l’explicarien? I aleshores, el ser Kafka un neuròtic depressiu o Camille Claudel una histèrica o el tarannà obsessiu de Beethoven o el sofriment esquizofrènic de Hölderlin, ens ajuden a saber més sobre les seves obres o sobre l’art en general? Quan algú es refereix als condicionaments educatius i ideològics o a l’aprenentatge tècnic i moral està fent més justícia a l’obra d’art? I si això és cert, el puntillisme de Seurac, per exemple, es queda tan sols en la influència de les investigacions sobre la percepció o la poesia de Teresa de Jesús o Joan de la Creu respon només a la religiositat de l’època? Són, potser, les limitacions físiques o l’herència genètica o el coeficient intel·lectual de l’autor o autora les claus de l’obra artística? I si la resposta és afirmativa, podem deduir-ne que l’originalitat del Greco és deguda únicament al seu problema visual o és necessari calcular el coeficient intel·lectual de Mozart o de Leonardo da Vinci per comprendre millor les seves obres?
Encara en el cas que sigui cert que l’artista fos veritablement un desadaptat, no tots els desadaptats són artistes: ni la sociopatia de Jean Genet és la clau de la seva poesia o del seu teatre, ni la paranoia pot explicar els contes de Stephen King, ni una crisi d’identitat els escrits de Samuel Beckett. Pensar això seria caure en un reduccionisme absurd i totalment inacceptable, seria igualar alguna cosa qualitativament tan diferent com el treball artístic i una conducta malaltissa, perquè «una obra d’art no és un símptoma, sinó una genuïna creació». L’artista té una vida personal similar a la de tots els altres individus de l’espècie, amb tot el que això implica: defectes, limitacions, trastorns psíquics, complexos…, però és evident que no tots els éssers humans arriben a ser artistes. Què els fa diferents, llavors?
La distinció està en el fet que el malalt sofreix la destrucció i paralització psíquica mentre que l’artista és capaç de crear i recrear la vida i la realitat en la seva obra, àdhuc quan la moneda de cobrament és també la destructivitat, perquè si bé Modigliani o Santiago Russinyol foren uns addictes als opiacis o Adouls Huxley utilitzà per col·locar-se l’LSD o encara que Edgar Allan Poe fou alcohòlic o Virginia Wolf se suïcidà, les seves conductes per si mateixes no explicaran mai que hagin estat artistes, perquè hi ha molts drogoaddictes, alcohòlics i suïcides que no arribaran a ser-ho mai. És més, suportar la càrrega emocional d’un complex autònom sent capaç de donar-li forma i expressar-lo sense que per això destrueixi la personalitat, viure allò numinós d’algunes grans obres sense sucumbir en la pèrdua del jo, quan la numinositat de l’arquetip es manifesta des de l’inconscient amb la seva força atropelladora, és en si ja tota una heroïcitat.
Maria M. Domínguez, psicoanalista
Extret de l’article De l’art com a alliberació a l’art com a curació i salvació de l’ànima, publicat a la revista filosòfica TAULA Quaderns de pensament núm. 38, Universitat Illes Balears, Palma de Mallorca 2004.