Pandora (text previ)

[vc_row padding_top_multiplier=”3x” padding_bottom_multiplier=”3x”][vc_column][vc_column_text]

El Concepte

La història de Pandora i la seva famosa caixa s’emmarca dins del mite de Prometeu, que va robar el foc als déus per lliurar-lo als homes. Zeus, enfadat amb Prometeu, ordena a Hefest, déu del foc, a crear una figura de fang, una donzella preciosa a qui tots el déus li van donar les millors aptituds per a ser capaç d’enamorar qualsevol dels homes. Així doncs, van crear una donzella que seria qui portaria totes les desgracies al món dels mortals. A més a més, abans de baixar a la terra, però, Zeus li va entregar una caixa indicant-li que no devia obrir-la mai per conèixer el seu contingut ja que, en el món dels humans, seria feliç i tindria tot allò que un home pot desitjar.

Amb aquestes indicacions, Zeus portà a Pandora a la terra malgrat que el càstig no va ser per Prometeu sinó per Epimeteu, el seu germà. Aquest, en veure-la es va enamorar sense tenir en compte les advertències del seu germà envers als regals de Zeus. Així que va decidir casar-se amb ella.

Però una nit, mentre Epimeteu dormia, Pandora, moguda per la tafaneria, no va poder resistir la curiositat i va decidir obrir la capsa. Dintre d’aquesta, es trobaven tots el mals i desgràcies de la humanitat com les malalties, l’odi, les guerres malgrat que també contenia tots el béns. Ella en adonar-se del seu error va tancar la caixa ràpidament però va aconseguir que només un bé es quedés a la caixa, l’esperança, mentre que la resta de béns van tornar a l’Olimp i els mals van romandre al món humà. Tant és així que, avui en dia, encara es diu que l’esperança és l’última qualitat que perd un home.

La caixa doncs entesa com l’espai que acull un món d’ombres, però també de llums. L’espai habitat pel món interior de les artistes, espai de reflexió i també de mitjà d’expressió. La caixa com el parèntesi on tot és possible.

A propòsit del barroc

Característiques del barroc en les caixes, recorda petits retaules, relicaris, la profunditat, l’espiritualitat, les persones i més enllà, la natura, la vida i la mort, la religió……

La composició de les obres basada en la profunditat, superant la superfície plana. Espai tridimensional que recorda els reutaules.

Una certa estètica teatral, de posada en escena.

El paral·lelisme que es pot trascendir entre les caixes de l’Hilda i l’Antolina trascendeix el purament formal i explica/ mostra conceptes com:

  • Les relacions humanes
  • Els desitjos (expressats, reprimits, ocults, explícits …)
  • Les pors
  • El pas del temps; interrogants, enigmes, transformacions…
  • La vida i la mort; els seus efectes i el seu sentit
  • El anhels de transcendència
  • La memòria
  • Les passions

Referents artístics contemporanis

Sense pretendre-ho el Llenguatge de les Caixes ens transporta a diferents moviments de les avantguardes el surrealisme o el dadaisme, en aquest punt Ready-made inaugurat per en Marcel Duchamp cobra especial rellevància a través del qual es qüestiona la transcendència de l’art i de la identitat de l’artista. El fet d’atorgar a la categoria d’obra artística elements quotidians i mundans que mai abans havien estat concebuts com a veritables obres d’art. El ready-made fou opció ideològica i artística contra la divinització de l’objecte i de l’artista, però a l’hora fou una forma de descontextualitar l’objecte de procedència no artística i situar-lo en un context artístic, espai, el context on es realitza el procés alquímic de donar una altra dimensió als objecte i les formes que hi acullen. En aquest punt les caixes de l’Antolina Vilaseca esdevenen, una intenció que ens remet a l’estètica Fluxus dels anys seixanta i setanta on de la mà de Georges Macinus que s’origina a Amèrica i a Europa i que més tard origina el neodadaisme que s’erigeix contra l’objecte artístic tradicional entès com a fruit mitjançant es pot mercadejar i es proclama a si mateix com anti-art, tot i que pretén de fugir de la definició o categorització.

L’estètica Fluxus segueix parteix de la concepció de la desacralització de l’art i l’artista per a més tard invertir la seva proposta, mentre Duchamp, a partir del ready-made introdueix el que és quotidià en l’art, Fluxus disolt l’art en el que és quotidià.

Wolf Vostell, Joseph Beuys o John Cage en l’àmbit de la música mostren la seva visió del món desprovista d’una estètica unitària i recorren a les caixes vitrines de Joseph Boeuys que inclouen objectes trobats, petites escultures, objectes de les seves accions i treballs fets en sèrie. Les vitrines de Beys son vestigis d’un museu, suggereixen una col·lecció de reliquies arquològiques o instruments científics. Cada caixa compren un mini ambient que estableix connexions entre objectes disparatats. Moltes vegades les vitrines segueisen temes concrets i poden ser vistos com algunes de les obsessions personals del l’artista.

El neodadaisme posa en dubte els comportaments de les avantguardes i la idea de l’art, la importància del context de l’obra, la originalitat, passa d’un concepte

Neodadaisme

Posa en dubte els comportaments que tan naturals van ser en les avantguardes, la mateixa idea de l’art, la importància del context de l’obra, l’originalitat, les regles de l’art. Bevent del dadaisme de principis del segel de Mracel Duchamp, del surrealisme i de les ciències socialistes i anarquistes.

Neodadá pretén pasa d’un art subjectiu que és creat per l’artista i per a l’artista que arribi a les masses socials.

Els Neodadaistes van voler tornar a la mirada cap a l’actitud crítica que Dadá va mantenir contra les institucions oficials de l’Art com les mateixes galeries i per tant baixarà l’art d’aquest pedestal de l’alta cultura utilitzant els objectes i qualsevol manterialreutiitzable com una materia primera de composicions que s’eleven a la categoria d’Argtt en comepticó directa amb les produccions artístiques tradicionals.

Robert Rowschenberg, Jaspe Jons, Akasegua, Arakawa, Kazakura, Yoshimura.

Assemblage o ensamblatge és un procés artístic en el qual s’aconsegueix la tridimensionalitat col·locant diferents objectes no-artístiscs molt pròxims uns a els atres. Aquests objectes dels quals es composa l’obra no han estat dissenyats amb finalitats estètiques sinó que han estas redescoberts per les artistes qui les incorporen a les seves obres.

El significat simbòlics dels objectes no és originalment pensat com el material de l’art, pot ser tant importat con els seus aspectes realistes.

Jorge Oteiza

Entén la caixa no és una construcció en l’espai, un enmablaje o composició, sino un contenidnor, un delimitador d’espai, una caja buida delimita l’espai.

Joseph Cornell

Durant finals dels anys 30 del segle XX, l’artista estonoudinense Joseph Cornell comença a recopilar objectes pels quals se sentia fascinat en botigues o llibreries de segona mà, per am canviar-los i crear dins d’una caixa tot un univers de recursos personals.

La caixa de Cornell són assamblage, és a dir l’obra tridimensional combinada.

Els objectes que utilizava per a les seves creacions foren triats curosament, tot i que molt s d’ells no tenien cap valor intrínsec, sinó que quan es combinaven amb altres objectes revelaven un significat més profund.

Aquest moviment poètic recorda molt al surrealisme. El mister, la fantasía, el conscient, el subconscient i els somnis.

Mentre que els autors surrealistes estaven interessat en relacions inesperades o xocants, fins i tot violentes, Cornell buscava un significat en la combinació dels objectes dispars i moltes vegades aquest significat pertanyia a la fantasia o als record de l’artista.

No transforma els seus objectes quotidians en obres d’art, sinó que les combina per a crear un univers ple d’experessivitat. Aquestes caixes poden ser un intent d’escapar de al realiutat i representar els seu s desitjos més personals.

Les seves meravelloses caixes són una oportunitat per a veure en primera fila un somni, un record, un univers inventat, una espècie de síndrome de Diògens per al qual mai li van faltar idees ni material per noves i sorprenents ogres d’art.

Poesia cerada a partir de temes quotidians, objectes que col·locaba com a bon surrealista co a juxtaposició irracional que provocava tot tipus d’evocacions.

Les caixes de Joseph Cornell desprenen instants de màgia, són poètics, senzilles, un tractat del món dels somnis, a les il·lusions perdudes, són com escenaris d’un teatre al qual acudeixen per anar a veure la història.

Els objectes deixen de ser quotidians per a convertir-se en màgia davant dels nostre ulls.

El que és fonamental en l’obra d’aquest artista és el canvi de la visió del públic sobre el tipus d’art i tècnica que era l’ensamblatge, va saber convertir un simple objecte com una caixa de fusta en ua autèncira cogra d’art, in escenari per a mostrar-nos el seu món nés fantasióps i nostàlgis.

Amb les seves obres aconsegueidd arribar a fernos viatjar a la infancia on qualsevol objecte quotidià, que a priori no tenia cap valor, cap encant, podia ser vist amb els ulls d’un nen.

“Aquí, una altra vegada, una nova forma d’expressió estava en joc. En comptes de pintar quelcom nou, el meu objectiu era reproduir els quadres i els objectes que m’agradaven i col·leccionar-los en un espai tant petit com em fos possible. No sabia com fer-ho. Primer vaig pensar en un llibre, però no em va agradar la idea. Després se’m va ocorrer que podia ser una caixa en la que hi haguéssin reunides i comntades com un petit museu, un museu protàtil, per dir-ho així”. “Entrevista Marcel Duchamp-Hames Johnson Sweeney” en Marcel Duchamp, Duchamp du signe, Barcelona, Gustavo Gili, 1978, pp-160-161.

  • Estètica Fluxus
  • Duchamp
  • Joseph cornell
  • Morris (planteja el contingut inmaterial a través del so; box whit the sound of its own making)

Arquetips (La caixa de Pandora)

L’inconscient col.lectiu es el substrat comú que comparteixen totes les cultures. Mites i llegendes, pors i esperances de diferents civilitzacions i pobles acaben sent ,es mateixes.
El desvetllament del somni, l’arquetip com a eina que serveix per explicar-se i explicar el món des de l’art.

L’instint.

Tota obra d’art o és una activitat que es forma ocupant un espai o és l’espai desocupat.

En el moment en què es planteja ser o no ser en l’espai sorgeix el debat. L’obra d’art pot no ser enlloc físicament, pero sentir-la com a experiència artística? – més parania meva-
Retaule-caixa: estèticament aquest espai receptiu posa a l’observador fora de la seva realitat temporal i l’unic espai que pot fer-ho és:

  • El somni
  • L’art
  • La religió

El museu com una capsa per obrir

  • El museu entès com una caixa
  • Espai de descontextualització
  • Espai que influeix en la valoració de l’obra d’art
  • El museu que es mira a si mateix com a material de treball artístic
  • Lloc del silenci
  • Espai de molts llenguatges.
  • Es el contingut que diferencia un museu d’una col.lecció privada, els quadre són nomes superficies mortes si no es comuniquen.
  • El museu contenidor s’ha desenvolupat al marge dels seus continguts i en el millor dels casos manté la mateixa relació que la llauna i sopa d’en Warhol.
  • El contenidor pot ser l’antítesi del contingut.

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]

This site is registered on wpml.org as a development site.