Exposició (anterior)

[vc_row bg_type=”color” padding_top_multiplier=”3x” padding_bottom_multiplier=”3x”][vc_column][vc_column_text]

Concepte de l’exposició (CAIXA)

La caixa com a objecte té la capacitat de transformar elements que pertanyen al que és quotidià i els dota d’una altra dimensió artística en la qual intervé un diàleg entre la intenció de l’artista i la mirada de l’espectador. En aquest anar i venir de mirades i intencionalitats, l’artista recorre a la caixa com l’espai físic on organitza el seu pensament, però també manipula continguts, transforma conceptes, processa idees i les comunica.

El símbol; el llenguatge de les caixes

La caixa esdevé un parèntesi en què significat i significant se separen per recalar en la imatge entesa com a expressió universal del subconscient col·lectiu.

En aquest afany de donar sentit i expressar pensament, l’artista recorre a les caixes com el buit on recrear pensaments i espais onírics des d’una mirada que recorda el surrealisme, l’estètica Fluxus a voltes Pop tenyit de cert misticisme.

El llenguatge de les caixes neix al marge de la paraula i trenca amb la relació entre el llenguatge i realitat per donar pas al símbol tot dotant-lo d’una càrrega semàntica capaç de suggerir significats que permeten representar i interpretat la realitat.

La troballa (SINCRONIES)

Amb les seves caixes, Antolina Vilaseca connecta el conscient i l’inconscient i la troballa esdevé un símbol a través del qual expressa el seu món interior i la seva quotidianitat, però també el pont entre els món interior i exterior. En aquest punt les sincronies ens ofereixen la possibilitat de veure més enllà del concepte convencional de temps, espai i causalitat.

En aquest punt la sincronía esdevé la dansa que connecta totes les coses i el mirall que penja entre els universos interior i exterior. Amb la sincronicitat com a punt de partida és possible començar la construcció d’un pont que travessa els mons de la ment y de la matèria, de la física i de la psique.

A través de joguines, sorra, estrelles de mar, pedres, ossos, papers, flors seques, troncs, trossos de roba o de paper, Antolina Vilaseca crea espais que ja en sí mateixos, esdevenen museus i que reflecteixen un esperit inquiet que dona pas l’expressió del subconscient a través de l’art, el canal que li permet diferenciar el record del que és premonitòri on el joc sincrònic i té molt a veure doncs posa en evidència l’aparició de dos o més factors units per la seva significació i sense una relació casual.

MIRALLS

El doble joc

El llenguatge de les caixes estableix un doble joc on l’espectador adopta un paper actiu mentre contempla una obra en diàleg permanent amb els conceptes que es defineixen pel seu contrari que


Contenidor – amagatall


Conscient – inconscient


Realitat – ficció


Dins – fora


Artista – espectador


Atracció – repulsió

Les fronteres de l’art

La caixa es planteja com els límits on es desenvolupa l’experiència creativa. L’espai que permet recontextualització d’elements que al introduir-los en el seu interior adopten una dimensió artística que alhora contextualitza la mirada de l’artista doncs omple les seves caixes amb diferents imatges que demanen temps i observació, les caixes podrien considerar-se com un poema objecte que s’acosta a l’escultura.[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]

This site is registered on wpml.org as a development site.